Una de les adaptacions més impressionants del cos d’un remer d’alt nivell passa al cor.
Està demostrat que els remers —especialment els de resistència— desenvolupen un cor més gran i potent que la majoria de les persones. Aquesta transformació no és un “efecte secundari” de l’entrenament, sinó una adaptació fisiològica clau que permet remar durant llargues estones amb una intensitat altíssima.
Què li passa al cor amb el rem?
Durant l’esforç, el cor ha d’enviar oxigen als músculs tan ràpid com pugui. En esports com el rem, on tot el cos treballa de manera contínua, aquesta demanda es multiplica. Per afrontar-la, el cos adapta el seu motor: el ventricle esquerre del cor, encarregat de bombar la sang cap al cos, s’eixampla i s’enforteix, cosa que permet que amb cada batec surti més sang. Això s’anomena hipertròfia cardíaca fisiològica (diferent de la patològica que apareix amb certes malalties).
En un remer ben entrenat, el cor pot arribar a bombar entre 35 i 40 litres de sang per minut en plena competició (una persona sedentària amb prou feines supera els 5 litres per minut amb esforç).
I en repòs… gairebé ni batega
Aquest cor entrenat també es torna molt més eficient en repòs. Mentre una persona mitjana té entre 70 i 80 pulsacions per minut, un remer pot estar perfectament entre 30 i 40. Aquest ritme tan baix no és cap símptoma de malaltia, sinó d’un sistema cardiovascular que necessita menys energia per mantenir el cos en calma.
Molts metges que no estan familiaritzats amb atletes de resistència es sorprenen en veure un ECG (electrocardiograma) d’un remer: bradicàrdia, ones T altes, fins i tot bloqueigs benignes. Tot forma part del conegut com a “cor d’atleta”, un fenomen estudiat des de fa dècades.
Remar: cardio de veritat
El rem és un dels esports més complets que existeixen. A nivell fisiològic, combina el millor de la resistència aeròbica (com córrer o nedar) amb la força explosiva de cames i tronc. Això obliga el cor a adaptar-se de manera excepcional, fent que, a llarg termini, els remers tinguin menys risc de patir malalties cardiovasculars, sempre que l’entrenament estigui ben dosificat i supervisat.
