Aquest mes, tenim l’honor d’entrevistar a Ariadna, una esportista que va formar part del nostre club i va representar al nostre país en el mundial de rem en 2004.
A través del seu esforç, dedicació i passió per aquest esport, Ariadna ha deixat una petjada inesborrable en el club. En aquesta entrevista, compartirà les seves experiències, desafiaments i aprenentatges, des dels seus primers dies en el club fins a la seva participació en competències d’alt nivell.
Com i quan va començar la teva història amb el rem? Què et va atreure d’aquest esport?
Vaig començar a remar en 1989. Jo anava els cap de setmanes al Club Marítim de Barcelona amb els meus pares i m’avorria moltíssim! Llavors, vaig conèixer un nen en l’institut que em va explicar que feia rem en el club i em va encantar. Des del dia que m’ho va dir no parava de buscar fotos de rem per diaris i revistes i quan ho vaig provar em va agradar moltíssim. Hi havia un ambient molt divertit i l’esport era diferent dels que havia conegut fins a aquell moment.
Tens algun record especial o divertit del teu temps en el club que vulguis compartir?
No se si és divertit o no, en aquell moment no ho va ser, però sempre que ho recordem ens fa riure. Vem organitzar un stage a Camarassa, o igual era en un altre pantà…Com estava tot ple, ens van posar a dormir en unes tendes d’acampar militars. Evidentment, com érem remers i no excursionistes anàvem poc preparats. Així que sobre les dotze de la nit vem començar tots a morir-nos de fred! Era insuportable! Així que vem decidir anar a dormir tots junts al WC! Tot i així estàvem tan congelats que a les sis de la matinada, (encara era de nit), vam anar a córrer per a intentar entrar en calor i després a remar. Mai més vam tornar a fer un stage en tendes d’acampar. Igual Nacho Hidalgo, Adriana López–Dóriga o Manu García recorden aquella aventura…
Com descriuries l’ambient i la comunitat del club en aquesta època?
Va ser una època molt xula! Érem un grup gran de nens i nenes de la mateixa edat i vam fer moltes amistats, passàvem molt temps junts al club, abans i després dels entrenaments. Vam tenir la sort d’estar en un club gran amb sales per a jugar, veure la TV i amb piscina a l’estiu, així que si no estàvem en l’institut, estàvem en el club, entrenàvem i “jugàvem” molt! A més, hi havia tot l’equip dels sèniors als quals admiràvem! Anaven a campionats del Món, eren grans i no paraven de fer novatades i bogeries. Era molt divertit!!!!
Com va ser el procés de preparació per al mundial de 2004? Què va implicar en termes d’esforç i sacrifici?
Quan estàs fent una cosa que esculls i et motiva, no tens la sensació d’esforç ni sacrifici, tot i que des de fora ho pot sembla. A casa sempre em preguntaven perquè entrenava tant, que no calia, però jo era el que volia fer i era el que em realitzava en aquell moment.En el meu cas, mai vaig voler anar a viure a Banyoles, així que combinava els entrenaments amb el Barcelona Club de Rem, tres dies a la setmana, amb la FCR a Banyoles, 4 dies a la setmana, i concentracions a Sevilla. Durant l’estiu ens concentràvem a Banyoles i tot i que entrenàvem molt, teníem un bon equip i passàvem bones estones fora dels entrenaments.
Quina va ser la teva experiència més memorable durant aquesta competència internacional?
El que em va impressionar més va ser poder participar a la Copa del Mon de Lucerna! Jo havia estat com a espectadora, i estar remant en un lloc tan impressionant i que significa tant per el món del rem va ser increïble.
Quin consell li donaries a algú que està començant en el club i somia amb competir?
Jo li diria que s’ho passi bé, que cuidi als companys, que treballi per a tenir un bon equip. Si s’aconsegueix això, els resultats venen solos. Moltes vegades dona mandra anar a entrenar, despertar-se aviat, el fred, cansament… però si saps que allí t’esperen els teus amics i que tots compartiu un mateix objectiu, tot és molt més fàcil.
Si tornessis a començar la teva carrera en el rem, faries una cosa diferent?
Tinc molt bons records de tots aquests anys.
També vam tenir els nostres moments d’enfadar-nos molt amb l’entrenador i entre companys, vem plorar i riure… i tots aquests moments són els que m’han fet estimar aquest esport, així que no canviaria res.
